 |
Tics |
 |
Tornar
Són
moviments o vocalitzacions involuntàries, repetitives i ràpides
que imiten certs moviments o sons (són estereotipats) com
el parpelleig, raspera, etc. Són el trastorn del moviment
més freqüent durant la infància. Augmenten en
situacions de tensió o de concentració i desapareixen
durant el son.
Es presenten de diferents maneres i, generalment, són benignes.
Habitualment són transitoris i desapareixen sols sense cap
tipus de medicació encara que, de vegades, es poden tornar
crònics i interferir en l’activitat habitual del nen,
repercutint en la seva dinàmica familiar i escolar.
· Quina és
la freqüència dels tics durant la infància?
· Per quin motiu es
produeixen?
· Quants tipus de tics
hi ha?
· Què és
la síndrome de Gilles de la Tourette?
· Els tics són
senyal d’algun problema greu?
· Quina conducta cal
seguir davant un nen amb tics? Es poden prevenir?
· Hi ha medicaments
per tractar els tics?
Quina és
la freqüència dels tics durant la infància?
La freqüència real dels tics no es coneix amb exactitud
ja que la majoria dels casos no ho consulten amb el pediatra i acostumen
a desaparèixer al poc temps. Si més no, alguns estudis
afirmen que el 6% de nens en edat escolar han presentat tics en
algun moment. Respecte del sexe, és més freqüent
en els homes i, segons el tipus de tic, pot arribar a una relació
de 4:1.
Pujar
Per quin motiu
es produeixen?
L’origen encara no és ben sabut. Fa anys es pensava
que la causa era exclusivament psicològica però, actualment,
hi ha evidències suficients per pensar en un factor genètic
en l’origen dels tics, especialment en els crònics.
Aquestes alteracions genètiques podrien alterar el funcionament
normal dels neurotransmissors (substàncies químiques
que transmeten els estímuls entre les neurones) tot provocant
l’aparició del tic. No obstant, encara no s’ha
pogut identificar cap gen concret i els estudis realitzats en famílies
amb diferents membres afectats suggereixen la intervenció
de diversos gens (herència poligènica) així
com una influència decisiva dels factors ambientals en l’aparició
i manteniment dels tics.
Aquests factors ambientals també són evidents a traves
de l’observació dels tics: augmenten amb l’estrès
i disminueixen amb el repòs. A més a més, els
nens grans descriuen una situació d’incomoditat imprecisa
que es calma quan fan el tic, és a dir, tenen la “necessitat”
de fer-lo.
Pujar
Quants tipus
de tics hi ha?
Els tics es classifiquen segons el tipus i l’evolució.
Segons el tipus poden ser:
· Motor simple: moviment breu i aïllat com
el parpelleig o sacsejades de cap.
· Motor complex: moviment més elaborat i
complicat que pot semblar voluntari com gratar-se o tocar objectes.
· Fònic simple: sons aïllats sense significat
com la tos o raspera.
· Fònic complex: vocalitzacions elaborades
com síl.labes o paraules, ecolàlia (repetir paraules)
o coprolàlia (paraules malsonants).
Aquests tipus de tics poden presentar-se aïllats o associats
els uns amb els altres en forma de tics múltiples.
Segons l’evolució, els tics es classifiquen en transitoris
i crònics:
· Tic transitori: dura entre un i dotze mesos.
· Tic crònic: dura més d’un any
i encara que pot presentar intervals lliures de tics, aquests
mai no passen dels tres mesos. El tipus més important dins
d’aquest grup és la síndrome a de Gilles de
la Tourette.
Pujar
Què
és la síndrome de Gilles de la Tourette?
És un trastorn de tics crònics, múltiples,
motors i fònics que varien en tipus i intensitat al llarg
del temps. Comença abans dels 18 anys d’edat i provoca
una interferència important en les activitats de la vida
diària, familiars i escolars. Normalment es relaciona amb
pensaments obsessius i fòbies que obliguen al pacient a realitzar
comportaments compulsius (accions repetitives i estereotipades com
rentar-se les mans repetidament, recomptes, ordenar objectes, etc.).
A més a més, es poden acompanyar d’altres alteracions
de l’ànim (ansietat/depressió) i de trastorns
del comportament i del l’aprenentatge.
Aquesta malaltia ha de ser diagnosticada i controlada per l’especialista
i acostuma a necessitar tractament farmacològic per controlar
els símptomes ja que interfereix de manera significativa
en les activitats de la vida diària. No obstant, un alt percentatge
de pacients presenta una millora del trastorn amb el pas del temps.
Pujar
Els tics són
senyal d’algun problema greu?
Primerament, s’ha de diferenciar el tic d’altres trastorns
del moviment que poden ser semblants. És per aquest motiu
que l’especialista ha de confirmar el diagnòstic, sobretot
en els tics de llarga evolució.
Només un percentatge petit dels tics és causat per
lesions cerebrals o malalties neurològiques encara que aquests
pacients presenten uns símptomes associats bastant evidents
que ajuden al neuròleg a realitzar el diagnòstic.
Poden aparèixer després d’un traumatisme cranial,
com efectes secundaris d’alguns fàrmacs, després
d’algunes malalties infeccioses o en alguns casos de retard
mental, autisme, etc.
Finalment, s’ha de considerar que, en ocasions, els tics crònics
poden estar associats a altres processos com comportaments obsessius,
ansietat, depressió, dèficit d’atenció
amb hiperactivitat, trastorns de la son i dificultats en l’aprenentatge.
Aquesta patologia associada ha de ser avaluada i tractada correctament
pel neuròleg o psiquiatra infantil amb els recolzaments psicològics
i pedagògics necessaris.
Pujar
Quina conducta
cal seguir davant un nen amb tics? Es poden prevenir?
Encara que sembla existir una base física/genètica
per a l’aparició dels tics, poden adoptar-se algunes
normes per tal d’eliminar els factors que els desencadenen.
Primerament, no cal culpabilitzar el nen. El pacient amb tics no
els pot evitar i no els fa a propòsit encara que el tic sigui
sorollós o socialment molest. No serveix de res prohibir
que el nen faci tics perquè no els pot controlar. Aquesta
conducta provoca, paradoxalment, un augment dels tics ja que s’incrementa
el nivell de tensió sobre el nen i l’ansietat que el
nen sent.
Cal observar l’evolució dels tics, si empitjoren o milloren
amb el temps, però sense que el nen se senti observat. També
cal saber si existeix algun problema d’ansietat en el nen,
preguntant-li tant a ell, als pares i als professors. Si el pacient
està preocupat pels tics, cal tranquil.litzar-lo tot informant
el nen de la natura benigne i transitòria que aquests presenten.
Per tal de prevenir l’aparició i la cronificació
dels tics cal evitar els factors estresants: programar adequadament
les feines escolars, regular els horaris de son, evitar la programació
de TV que no és adequada així com l’abús
de videojocs, etc.
Pujar
Hi ha medicaments
per tractar els tics?
Hi ha diversos fàrmacs per tractar els tics però no
sempre cal fer-los servir. El tractament d’un nen amb tics
ha de ser individualitzat i s’ha de reservar pels casos en
què el tic trastorni, per la forma o la intensitat, l’activitat
diària del pacient. A més a més, han de ser
limitats en el temps i retirar-se tan aviat com s’observi un
control eficaç dels símptomes. Cal tenir en compte
que els medicaments no curen els tics, només els controlen
i que molts tics desapareixen espontàniament després
de cert temps d’evolució.
Entre el fàrmacs que més es fan servir destaquen la
clonidina, l’haloperidol, la pimocida, la risperidona, la fluoxetina,
la paroxetina i el metifenidat. Tots aquests tractaments han de
ser indicats i controlats pel neuròleg o pel psiquiatra amb
visites freqüents, sobretot quan es modifiquen les pautes.
Sempre es comença el tractament amb dosis baixes que s’augmenten
de manera progressiva segons la resposta i la tolerància.
Quan s’arriba al control acceptable dels tics (quan no interfereixen
en l’activitat habitual) es mantenen un temps prudencial i
es comença la retirada progressiva, tot vigilant la reaparició
dels símptomes.
Altrament, el tractament farmacològic sempre ha d’anar
acompanyat per la informació/educació del nen, familiars
i professors. Moltes vegades és necessari el recolzament
i el tractament psicològic per identificar i solucionar les
causes desencadenants del tic. Si això no és possible,
s’intenten minimitzar les conseqüències del tic
en la conducta del nen, especialment en casos de tic crònic.
Pujar
(Revisat i actualitzat el Novembre del 2007)
BIBLIOGRAFIA
- Síndrome de Gilles de la Tourette: espectro clínico
y tratamiento. R. Calderón González, R.F. Calderón
Sepúlveda. Revista de Neurología 2003; 36:679-88
- Tics: espectro clínico. R. Calderón. Revista de
Neurología 1995; 23 (supl. 3):355-8
- Neurología Pediátrica (2ª ed.). K.F. Swaiman.
Mosby/Doma ed., Madrid 1996
Treball elaborat el Desembre
del 2003
Dr. M.A. Hernández Latorre
Servei de neurologia. Hospital de Nens de Barcelona
Tornar
|
